TV3: això de la pluralitat 

Deixa un comentari
Articles

He estat veient una estona massa llarga el programa del Ricard Ustrell i ha sigut arribar això de la pluralitat hispànica al plató i notar un avorriment ensopidor recorrent-me el cos. Cada vegada que portes un espanyol a TV3 reps la mateixa sordina condescendent. Avui hi havia aquest ninot verbal de camisa blau clar que parla molt bé en nom del PP escoltant el programa amb un auricular a l’orella mentre deia que volia mitjans de comunicació plurals.

Quantes nits més els programadors de TV3 hauran de seguir rebaixant a la misèria i el tedi els veritables debats de Catalunya? No serà que siguin cars de posar davant del televisor. Quantes nits més sortiran a debatre a La Nostra els quatre escollits cuinats al punt de la covardia pertinent mentre els millors del país -que no són tants i no són tant- són a casa mirant o al bar fent gintònics? D’aquests programes no se’n pot dir plurals. Si se’n diu plurals ens haurem de tornar esplèndidament autoritaris o caure en el terreny remot de l’anonimat.

A Catalunya hi ha prou bons intel-lectes com per abastir de pluralitat fins a la darrera cèl-lula grisa d’aquells que no poden mai pensar enllà de dir-nos com hem de fer alguna cosa que ells no saben pas fer millor. El greu és que ho acabem fent tot per al seu plaer de manar-nos i després venen a dir-nos lo malament que ho fem. Quina necessitat tenim de portar sempre columnistes i periodistes de Madrid? Que no n’hi ha aquí, de periodistes de Madrid? Que potser Catalunya no és plena de periodistes i articulistes castellans? 

Al seu costat hi posem cansadament una versió limitada, imitable i desmillorada de nosaltres. El món és massa gran per a que ens l’hagi inventat Pilar Rahola. Hi va haver un temps en què TV3 creà un simulacre de star system català amb gent com en Mikimoto, l’Andreu Buenafuente o la Mari Pau Huguet. Potser es podia fer millor, potser eren igualment criticables, però els miràvem gustosament i eren bons. No els calia repetir-se cada nit o cada dia i sempre semblava que si no trobaven el que buscaven s’ho feien sols i amb el seu equip. Com hem arribat a haver de convidar comparses de la centralitat aquesta que ni remotament viuen res del que diuen? 

A Catalunya tothom té por. No és gens sa demanar a polítics que facin res que no puguem fer nosaltres, seria teatralment absurd que acceptéssin l’envit. Tothom té por d’assenyalar allò que li punxa el cor o li fereix els ulls, allò que l’omple de neguit i allò que podria semblar-se a la joia col-lectiva. Només gastem un humor dòcil i hem acceptat que ens rebaixin la catalanitat fins on no hagi de tenir conseqüències i no pot sinó esdevenir inofensiva. Amb tot el discurs del pacifisme ens endurem també les coses més reals i la puresa accessible: el riure genuí, la reflexió sorprenent o el caràcter espontani. Rere la neutralitat hi ha una sofisticació que exagera l’angle dret i esdevè mortal.

Res de tot això ho escric pel Ricard Ustrell. Si TV3 té una bona notícia és ell. I malgrat que marxi i prefereixi la ràdio, tard o d’hora tornarà, a menys que no pugui per haver contribuït a deixar fora el que l’hauria de protegir i reclamar. Ell sí passeja pel plató amb la distància artística essencial i la indiferència remarcable de qui vol sentir alguna cosa que no sigui falsa. A tothom ha de causar-li aquesta indiferència una televisió que deixa de ser la nostra quan es converteix en una sorda barreja de grisos per a garantir l’empat, l’etern empat. No es fa bona televisió amb un empat. 

Quan estigui permès guanyar, tornarà i farà un bon programa.

El contrallum

Articles

És espantosament difícil no ajudar als altres. I no hi ha millor lloc per dir-ho que la llibreta on hom escriu diàriament. És espantosament difícil no ajudar als altres, sempre tan decent com un vol ser i tant esperit lliure que reclama a la infinitat. Però si la humanitat ha pogut llegir torts els epigrames d’Oscar Wilde també pot un escriure sobre la felicitat sense abusar d’angúnies ni d’almoïnes jeperudes.

És difícil no ajudar a qui s’assembla a tu, a qui competeix per treure’t del tron i dels moments de reialesa que et regalen les espelmes cremant lentament a quatre passes sobre la taula. És difícil no ajudar-los quan demanen que les espelmes no cremin de llum o quan busquen la llum en la foscor que empaiten o quan sembla que es trenquen i lo únic que cal és que t’apartis del fangar. És difícil no ajudar a qui tem per tu, a qui tem per ell que temis per ell, a qui tem per tu quan no pots més de llegir ulls com llibres oberts.

Però jo reposo un mar sobre les meves espatlles i és ell que respira nerviós davant del tedi. Jo reposo unes valls formidables plenes de caminars estranys a les meves mans i quan les mans es cansen les reposo igualment en la mateixa espatlla que calma el mar. Jo reposo aquestes carreteres entre les runes del que ahir era camp -and where do all these highways go, now that we are free. I reposo camp en les tenebres de qui ha oblidat tractar sense intermediaris amb la terra, amb la pedra, amb l’arbre. Jo reposo una natura consentida i consentible i no em fa res perdre’m el sol que puja deleitós al matí ni ser despert fins el trencar de l’alba. No em sorprèn la nit i no em destorben les primeres passes cap a l’ascensor a primera hora quan algú marxa de casa.

I segueixo trobant espantosament difícil no dir-t’ho i no complir-ho sense excepció ni mirament. Espantosament difícil fer com si em calgués enamorar-me d’una posta de sol més d’una vegada, com si no dugués el sol cosit a les celles o totes les formes del núvol no fossin deutores de les meves sabates. Difícil no acariciar-te mentre respires els colors ataronjats d’un vespre ressacós com si les cançons no haguéssin servit per a res i com si tot fos una argúcia al replà de la casa del temps o una angoixa temible surant entre caps desconeguts i edificis llunyans i irrisoris. Com no acostar-me al codi de la teva tendresa, tan nova i tan vella, i no deixar-te pretendre amb mi que és la primera que veig?

Com no cantar-te jove? Com no cantar-te i tornar-te encisable, convencible com el gust d’una fruita, mentre escups la mandra perillosament? Com no retallar-te la Natura en petites claus d’argent i no fer-te d’una neu espessa però serena un pont de ferro esperant agradablement, o bé un mirall de nebuloses afligides, o una escombra de flors mortes? Si no n’hi ha cap, de flor morta, són totes reciclables en el vent. I com deixar-te enmig de la forma caiguda en desús?

Després quan t’armis de jaquetes, mitjons i guants i sortis a fora, faràs del món el teu teatre. I es retrobarà tothom en el ritme caminant i somrient que t’he deixat, i que és meu, i que ho és tot i que ho és sempre. Les coses passaran però serà la gent que ens escolta quan facis i quan deixis fer i no hauré de pensar en la moral de l’existència més que per mostrar-los que els he servit bé de nit i t’he enviat a tu a dir-los-hi de dia.

Tindran dret a reclamar el seu coratge contra mi.

Perdre les eleccions

Deixa un comentari
Articles

No estem acostumats a perdre les eleccions. Al menys les nostres no. Això és així perquè les hem guanyat totes, des del 1984 en què Catalunya començava a acostumar-se amb parsimònia de ventafocs a l’autonomia, i essent les eleccions del 80 un mer passatemps de l’antifranquisme. Les hem guanyat totes i tanmateix aquest ai al cor de molts l’he vist abans en més d’un moment i en més de dos. Fora assenyat que tots ens aturéssim un instant davant la mesquinesa de les campanyes de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana i puguéssim dir, si cal amb tota la bondat, però dir que si algú no vol guanyar hauria de marxar abans no comenci el partit. Guanyar no vol dir deixar-se portar.

No hi ha gaires motius per anar a votar en aquestes eleccions a no ser per desmuntar la falàcia de govern que tenim. Aquí, i només aquí, rau el veritable independentisme d’ara. Som una gestoria d’impostos cedits on aquells que malden per desfer-nos l’eix nacional no arriben mai a entendre -malgrat que mirem de fer-ho entenedor fins i tot pels més ximples- que l’eix social s’acaba allà on la Hisenda espanyola mana, i manar mana una estona llarga. Jo no vull cap gestoria de tributs cedits i encara menys demanar perdó per no voler-la. Ens estem tornant tots ximples o ho estem intentant amb molta traça.

Perquè és molt pitjor demanar el vot sense tenir cap causa que tenir causa sense demanar el vot, en això hauríem d’estar d’acord més o menys tots. Potser som uns il·lusos els que creiem que enmig de la boira i la confusió podem treure alguna cosa, alguna idea més noble i més completa no tant del que som o podem ser sinó més aviat del que no som. No som un gestoria. A les gestories hi ha gent que vesteix corbates per protocol i parla usant una dialèctica de venedor d’assegurances per a moribunds que no poden aixecar-se de terra. Hi ha gent que repeteix les coses fins que les neurones queden seques i és un negoci com qualsevol altre. No, no som un negoci.

No ho som. Si Marta Rovira pensa que la unilateralitat és un invent de l’estat espanyol, i Puigdemont no pot dir dues frases seguides sense queixar-se d’alguna cosa, i encara estem pensant que els votarem i els hi regalarem les nostres il·lusions per a fer i desfer des de la gestoria, és que hem perdut tot respecte pels impostos que paguem. És que som tots rics i que tenen raó els espanyols. La Vanguardia no fa campanyes per als empresaris més provincians de Catalunya i l’Ara és un diari independentista que obre la catalanitat al món.

No, en aquestes eleccions tenim il·lusions. I no les vendrem a qualsevol dibuixant sense estil de pedres negres. Finalment, no ens agraden les seves campanyes que copien l’amargor dels altres perquè en tenim prou amb la que arrosseguem nosaltres, i no ens agrada que els presos surtin de la presó dient que l’article 155 els va bé. A mi no em va bé que el 155 els vagi bé i encara menys a la presó i encara menys tenir en una mà la independència i a l’altra una defensa davant els jutges. Qui són, ells, per a dir-me quin sentit de la llibertat és més noble o més justament defensable?

Fins avui no havia pensat que podíem perdre. Ara penso que si no perdem ara no perdrem ja mai. Que no es pot fer més per a perdre. I que sempre perdem de la mateixa manera i és avorrit perdre així. De la queixa neix l’insult i jo m’estimo més parlar amb gent que s’estima prou com per no haver d’exigir als altres. Són coses ben naturals i ben comprensibles, no dic res que no es pugui entendre. La única notícia que pot animar l’esperit d’algú que no hagi perdut la consciència és que la CUP encara no hagi entrat en campanya i estigui escalfant a la banda. Vol dir que encara tenim una carta. Malgrat que en desconeixo els colors i sobretot en desconeixo el to, encara no tot està perdut en aquest abismal teatre.

Costa ja molt convèncer als catalans més cecs que no li deuen res a Espanya com per haver de fer veure que ens agrada que ens vagin liquidant els nostres. La il·lusió d’aquestes eleccions és que no les guanyin ells, que no siguin les primeres que perdem per haver-ho merescut i deixem passar deu anys més entre la cua dels uns i el faristol daurat que s’han comprat amb els nostres diners els altres. No hi ha més ocell cantaire que el que canta.

Escolteu la CUP, escolteu-la. Com un niu a sobre l’arbre us dirà que no queden més jocs ni més nens asseguts davant de l’improbable. I no són temps fàcils per escriure del que ens passa, no són temps fàcils per a reprensentar cap causa noble. No, jo tampoc m’havia imaginat ser aquí, escrivint-vos això. Tan baix, tan brut. Escolteu la CUP.