Renec breu

Deixa un comentari
Articles

Hi ha molt poca gent a Catalunya que em doni ganes d’escriure. (D’escriure’t, a tu que saps què estic dient, encara menys, però podria -perquè t’estimo així- agafar-m’ho molt menys intensament i dedicar-m’hi pel pur plaer d’imitar o desimitar a algú. Podria fer moltes coses més que no gaire tenen a veure amb el que punxa d’endins.) Com deia, hi ha poca gent a Catalunya que em doni ganes d’escriure perquè per escriure vull mesurar-me a alguna cosa que el meu geni hagi identificat abans i no tinc la veritable mesura d’on podria arribar, ni si em fa cap falta, en cas que un dia es donés la curiositat de voler veritablement dir-ho tot.

El que sí tinc és una mesura del meu geni. A vegades parlo del geni i deu semblar que parlo de ‘genis’, d’aquest o aquell immens cervell i cos per a una cosa o una altra, i per alguna ventura més aviat fortuïta no acabo mai de dir que en aquest geni no hi crec, perquè creure en allò que no existeix m’agrada molt sempre que no m’hagi de mentir a mi mateix. Ras i curt, no sé què és ‘un geni’. Aquest és un geni, aquell és un geni, jo no sé de qui ni de què parleu. El geni, el geni que m’interessa i que sí és estructura universalitzable, amb tota la seva gràcia i estil, és el geni que desenvolupa i estira el talent. No és més que estar molt a prop de la teva ànima, quanta menys distància més intens, com menys intermediaris més font originària.

Aquest geni, el veritable geni, no el pots mesurar en escrits. És sempre la prèvia. Quan arribis al text ell ja serà esperant-te on t’ha d’esperar, guardant-te la pàgina i concedint-te la prosa; o ja estarà condemnat i no hi haurà manera de que el puguis subornar -si a això venies-, ni citar a declarar davant del teu tribunal de memòria i pell. El geni, el teu, el propi, l’has anat cultivant o deixant morir a cada passa, en cada frase -no que escrivies en la solitud d’un escriptori, sinó cada frase que li has dit a la peixatera, a l’home que et ven el tabac, al cambrer, a l’amic o a la dona que estimes. Si no t’has empès un centímetre ni has gosat posar-te a prova, si t’ha mancat la superba confiança d’anar-hi sabent que tant és a on i tant és amb qui -si entens què és veritablement el plaer i la vitalitat-, si no has volgut sortir sabent que tant és si a dins o a fora, has anat condemnant el geni a estripar el talent i ja només et queda l’habilitat.

De les proses que em poden dur a voler escriure a Catalunya moltes vegades en fem pàries sense terra com si ens pengéssim alguna medalla de buidor fonda i trista. I no ho fem per voler-ho, que és l’única cosa veritablement salvable de la lenta crema. El més irònic és que es fan passar per tots els altres i que mai els he sentit demanar res que no es dirigeixi al seu amor propi. Quan em quedo despert mentre vosaltres dormiu i us penso una meravella que tan sovint em guardo, és per ells que al dia següent hi torno. No pot haver-hi un país sa mentre la competició sigui per veure qui fa emprenyar menys tota aquesta gent que tenim davant.

Ells ja saben qui són.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s