Contra Pablo Llarena

comment 1
Articles

Aquest senyor de nom Pablo Llarena un hauria d’imaginar-lo caminant pel Tribunal Suprem amb xancletes, xuclant el cul d’un puro amb una ampolla de ginebra a la butxaca de la jaqueta. El nivell dels jutges espanyols està per sota del dels mitjans de comunicació, el sacrifici de la Justícia és irreparable. No surt una interlocutòria, un escrit, un pamflet, el que sigui, articulat amb un mínim de decència lingüística. Començo a ser partidari de fustigar els alumnes universitaris amb llargues classes d’estètica abans de demanar-los que obrin un sol llibre.

Pablo Llarena es diu, el bon home. Pablo Llarena ha escrit un text infame per deixar Joaquim Forn a la presó i l’únic consol és que aquelles línies escrites com qui estampa un cotxe contra una paret han circulat per tot arreu. Qui hagi volgut haurà llegit mentida sobre mentida com un jutge del Suprem anava desfent totes les professions del dret en deu línies. Qui hagi volgut haurà pogut mesurar el cinisme monstruós d’escriure així amb la toga posada. Qui hagi volgut haurà pogut veure, només que algun cop hagi escrit alguna cosa -ni que fos una carta d’aniversari-, com li sortia el riure de matacargols en cada paraula, el “hihihi” terrorífic d’un bèstia.

Pablo Llarena és un delinqüent, una ment malalta. I no, no dic que sigui un malalt, perquè els malalts són tots digníssims, dic que és una ment malalta quan es permet escriure el que és una decisió judicial d’un estat de dret -que sí, que ho és, que ho diu un tribunal a Estrasburg- per caprici, per antologia política i amb el mateix despreci per la interpretació de les lleis que puc tenir jo per la seva forma de pensar. Però la diferència és de grau i es defensarà allà on calgui: jo puc detestar la forma de pensar de Llarena, que això a ell no li fa cap mal -i és el que l’ha fet pujar fins a la saleta del Suprem, tenir els enemics intel·lectuals correctes-, però ell no pot posar-se la toga per escriure el que li vingui de gust per justificar el que li vingui de gust sense cap sentit de l’honor que inspira sempre tota jurisprudència.

No és el seu honor, a més. És l’honor de les professions del dret, d’idees elementals que fan que un violador d’adolescents o un assassí sanginari tinguin dret a tenir veu en un judici, dret a una defensa justa. Idees tan elementals com que existeixi el dret processal, que hi hagi professors que l’ensenyen i estudiants que es fascinen per la doctrina. Idees tan elementals com que la llei no és un gust, no és un color; a la interpretació de la llei s’hi arriba per l’art del càlcul de l’exacta distància que separa un home del seu entorn, sabent que pot destrossar-lo, que pot convertir-lo en runes si no es mira al mirall. La llei no sap res més que ella mateixa, aquest principi justifica totes les professions del dret.

Quanta gent s’ha passat la vida defensant a gamerussos, a perversos i endimoniats, a corruptes, a malànimes perquè sabien que quan totes les peces no són al seu lloc el judici no és un judici, la llei no és la llei i la interpretació neix morta i condemna el mateix dret? Quanta gent, per haver de llegir aquestes frases infames de qui els tracta com a babaus, com a ninots d’un joc que no admet cap forma de lucidesa? “El investigado, en expresión de su legítima libertad ideológica, mantiene lógicamente su ideario soberanista, lo que, aún siendo constitucionalmente válido, no supone que deba renunciarse a evaluar que el convencimiento que mantiene posibilita una reiteración del delito que resultaría absurda en quien profese la ideología contraria. Su ideología coexiste además con un contexto político en el que no hay certeza de que haya desaparecido la intención de alcanzar la independencia de Cataluña.

Resulta delictiu el que és constitucionalment vàlid per causa de consideracions externes a la persona investigada. Qui ha escrit això és un prevaricador, un abusador condecorat i no dir-ho és tornar a enterrar a moltíssima gent innocent. S’ha d’escriure, s’ha d’escriure contra Pablo Llarena. O deixar que ens escrigui ell mentre ens roben els últims racons d’aire, ser una generació més i que vagi passant la glòria de qui tingui un indult a la mà.

Quanta guerra.

1 comentari

  1. ricdenric says

    Els jutges de causes directament i tangencialment polítiques, s’han convertit en Dictadors infalibles que juguen i decideixen sobre la vida de les persones amb ideologia oposada a la seva. És el despotisme més descarnat. Qui hi posa fre? Qui jutja el jutge?

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s