Quadern gris

Deixa un comentari
Articles

Sabies que en les roses hi havia un perfum que decorava els carrers com les garnaldes dels arbres que al Nadal absorbeixen les llums penjades a banda i banda de les voreres de la ciutat; sabies que el color de les façanes distorsionava l’espai i l’engrandia o l’escurçava; sabies que un sol brillava al damunt de les muntanyes i escopia claror repartida en mars i rius; sabies que les sabates amagaven els peus suats que les vestien, que els restaurants eren teatres, que les cues per arribar a la sala del Verdi estaven fetes d’ànimes amb gana, que l’estètica amagava el secret que buscaves. Sabies que la professora de matemàtiques era sempre una inepta a qui mai vas endevinar-li el romanticisme que la feia amant del seu marit. Sabies que hi havia una hora per entrar i una hora per sortir, sabies que les fotografies en blanc i negre guardaven els seus secrets millor que les que lluïen en color. Sabies que el fons parlava de dalt, i el sostre estava enamorat del terra.

Poc a poc, vas entrar a dins teu i vas aprendre que la nit no era només per adormir-se, i tenies llargues estones d’insomni que pagaries amb la punta de la llengua al matí. Sabies que els teus pares havien perdut i que el jove eres tu. Algú et va ensenyar un racó en un refugi de muntanya. O una casa enmig del passeig marítim en un estiu a Cadaqués. Caminaves entre barques i dormies amb la porta oberta. T’enamoraves d’una noia de dotze anys mentre algú t’explicava Grècia i Roma i amb un compàs dibuixaves mapes. Esperaves l’hora del patí i marcaves gols i t’havien de venir a buscar perquè oblidaves passar pel menjador. Vas fer el batxillerat dient-te que era un cop a la vida i vas decidir passar els exàmens finals sense estudiar i els vas treure tots nets i vas pensar que ho tornaries a fer.

Quan vas entrar a la universitat la foscor dels passadissos et portava a les excursions en cotxe per la Cerdanya, el teu pare esmentant el nom de cada pic que s’alçava un pam de terra, i cada refugi, i cada hotel, i Camprodon i els estius a Portals Nous, a Mallorca; mai has menjat millor pasta que al Rizzi, que ja ni saps si existeix. Amb els anys vas anar teixint la imatge d’una puresa que havies sublimat traient-la d’un somriure de nena, d’un partit guanyat, d’una pista d’esquí, d’una posta de sol a Calvià. T’havies banyat a les cales de Formentera, t’havien esperat a l’aeroport de Maó per dur-te al catamarà de l’oncle i passaves un estiu en un camarot, recordant que el teu pare no havia pogut viure mai sense un vaixell ancorat al port de Barcelona i que res li agradava més que ensenyar-te el port d’Andratx, per on passajaves pensant que a Barcelona no hi havia com distreure’s.

Què volies? Volies un racó a una vall de les que imaginaves mentre miraves els pics de la Molina i Masella des de la distància. Volies la sensualitat d’un vestit blanc, mig gris, dibuixant un cos com qui talla una esculptura perfecta, i una veu suau que et repetia els dies sense tiranies, el calendari es fonia en una llar de foc. Volies l’olor dels camps on pasturen les vaques i sentir el català tancat del pastor que les guarda, i sentir els gossos d’atura per l’asfalt envellit ple de fulles mortes per on el tractor passava escampant la suor d’un home de rostre endurit. Volies el record d’una masia. I enmig de la vall, enmig del verd i les muntanyes amb els pics nevats, volies uns texans estripats i unes sabates velles i una guitarra i ella, sobretot ella, desfent-se la cua dels cabells, i volies una cançó que havies après d’un antic monitor d’esplai. I amb ella caminaves el bosc, netejant-lo de fulles mortes, t’apropaves als arbres i deixaves que et taquéssin les mans de resina. Sobretot volies una cabana, una ximeneia, l’olor d’una tardor cuinant-se entre esplemes, i la volies a ella estirada en un sofà qualsevol mentre feies créixer el foc bufant-li aire. I que passéssin els dies.

A ella la vas conéixer en una sala del més irrellevant que podies fer, classes d’anglès. En una sala diminuta de l’Institut d’Estudis Nord-Americans la vas trobar i després et diria que el primer dia havia arribat a casa preguntant què hi fèies, allà, si ja sabies l’anglès i parlaves com rient-te dels altres. La coincidència va fer que una nit sortíssis més tard, te la trobéssis al sortir, l’amiga que l’acompanya es va girar: “No és el teu company de classe?” I vas entrar al bus i et vas endur un número de telèfon i una adreça. Cinc anys vau fer l’amor, cinc anys la vas imaginar estirada davant la llar de foc, t’hagués seguit allà on haguéssis volgut anar. A Londres, agafava el bus que preferies abans que el metro, i vau començar en una box-room de Parkhurst Road. A Londres, a les sis de la tarda quedàveu a Leicester Square i mentre queia el vespre sabies que el 13 et portaria a la seva habitació, que era la teva, i que un dia hi hauria una muntanya i un riu i un bosc on els arbres et tacarien les mans de resina i hauries escrit quelcom per viure de l’aire net del camp. I que et seguiria allà on anéssis. Abans haurieu passat per… Arribaríeu a la cabana i la primavera vindria cada mes d’abril sense que te’n adonéssis. Mai vas dir-li pel seu nom. Ella deia nino. Tu deies nina. Conduïa un cotxe cap a Girona o cap a un mas a l’Empordà, tu tocaves una guitarra imaginària i cantaves. The stories of the street are mine, the Spanish voices laugh. Als peatges fent cua t’agafava la mà i la deixaves anar mentre pagaves i tornaves a cantar. The Cadillacs go creeping now, through the night and the poison gas. 

Avui la teva mare la va a veure i torna amb dues fotografies. Més maca que mai, el mateix somriure. Recordes el matí que et mirava des del llit i volia fer l’amor i tu deies: “Anem a passejar.” Ella deia: “Ja no em desitges.” I pensaves: té raó.

La teva mare ha tornat amb dues fotografies on somriu com tu ja no pots. Has oblidat què havies vingut a buscar i ho has pagat amb l’art que t’has perdut pel camí. Ara ho saps tot. I ara que ho saps tot, t’és tot igual. Miraràs les fotografies fins acabar el ví i les cançons que puguis escoltar, aniràs a dormir i demà seràs el mateix vagabund del que es va enamorar quan no sabies res. I tot per tres frases d’un prefaci de la sola i única novel·la que va escriure Oscar Wilde:

All art is at once surface and symbol.
Those who go beneath the surface do so at their peril.
Those who read the symbol do so at their peril. 

I escriuràs, quan tornis a escriure, pel següent que vindrà. Com un avís.

guilleries

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s