Els conservadors

Deixa un comentari
Articles

Tot allò que és conservador és sempre un error. No dic que sigui fals, dic només que és un error. Si ets intel·ligent i has vist quatre coses i entès una o dues d’aquestes que has vist, preferiràs sempre una falsedat molt abans que un error. Moltes coses que estimes venen de la falsedat, però l’única virtut de l’error és que ja està, tranquil, ja ha passat: desperta. Igual que la bellesa abans que la ciència, la vida abans que el món, el subjecte abans que el predicat, així, igual, abans allò que és fals que allò que és erroni. A vegades, potser, et costa fer la diferència entre l’un i l’altre, però és ben senzill: dir que el tren que passa a les cinc de la tarda passa a les sis és un error; dir que el tren passa a les cinc de la tarda és una falsedat.

Abans una falsedat que un error, sempre. I abans l’esperança que la por. Amb l’esperança es paguen coses: cap endins, primer de tot. Amb la por allò que has pagat amb l’esperança es torna erroni, buit de la singular bellesa de la transcendència. Què és el conservadorisme? El conservadorisme és la por d’estar equivocat. El progressisme és l’esperança del mateix, l’esperança d’estar equivocat. Tota aquesta xerrameca de definicions i de conceptes una mica més plaents als sentits que a la raó té un propòsit remarcable: que no caiguis en l’error de pensar que vols quedar-te allà on ets. Això no ho facis mai.

Per suposat que ja has vist les incongruències, i per suposat que les he vist jo, i faltaria més que no haguessis vist les paradoxes, les contradiccions. Jo te les dono, o te les torno, perquè només allò que és contradictori conté cap energia de qualsevol forma, i la propera inhalació d’aire que faràs la faràs únicament perquè tens l’energia per a fer-la. L’energia importa perquè d’ella depenen les distàncies i el pes de les coses, les mesures i la pervivència de les habilitats. Però hauràs d’admetre tard o d’hora que viure la vida per mesures i habilitats no té gaire més que la vida de qualsevol cosa que no s’hagi arribat a pensar mai a sí mateixa -com ara una taula o un arbre-, i per això hem d’anar més lluny, perquè ens hi empenyen, sense caure en el parany de l’error. És a dir abraçant, quan calgui, allò que és eminentment mentida.

El problema dels conservadors és en aquest magma de petites contradiccions que es van arreglant amb tota l’antipoesia del món. Tot acaba sent una qüestió, no pas d’erroni o encertat, com creuen ells, sinó de veritable o fals. Un conservador és un pragmàtic, és aquell que et pregunta de què va un llibre quan li recomanes un. Un conservador és un perdedor davant la Natura que t’explica perquè guanyaràs davant del comptable. Un conservador és aquell que viu de tenir una casa mentre la dona visita un psicòleg que l’anima a sortir. Un conservador és un nihilista que creu en ell mateix. Un salvador d’animals salvatges que lliga els seus fills a la fortuna familiar.

I en totes aquestes contradiccions hi ha sempre energia, fins i tot n’hi ha molta o moltíssima, però el que no hi ha ni s’espera que arribi mai és la més mínima quantitat de bellesa. La bellesa és símbol i el conservador ens el tapa. La bellesa no busca sortida i no ha d’entrar per enlloc; la bellesa és una facultat de l’abstracció, i per tant mentida, però és sempre un encert deliciós. Sí, la bellesa és mentida, però és un encert deliciós. A més, es pot concretar sempre, primer pilar de l’esteticisme. El conservador tindrà energia en les seves contradiccions, però li arribarà la condemna perquè també té vida i haurà de viure-la o treure-se-la. Viure la vida condemnat a viure-la, la vida com una condemna. Així poc a poc s’anirà girant cap al món i la circumstància i la seriositat dels diaris i les tertúlies de ràdio. La por d’estar equivocat és la por més erràtica del firmament de l’absurditat, que, per altra banda, ja era prou gran abans que arribéssiu vosaltres.

Vosaltres o nosaltres

Deixa un comentari
Articles

Voteu vosaltres o votem nosaltres. Nosaltres, que ja hem votat, però si cal tornarem a fer-ho. Voteu vosaltres al Parlament i investiu Carles Puigdemont, com seria en qualsevol país que tingués un preu digne per la seva democràcia i sentit de la seva pròpia gràcia, o votem nosaltres el diumenge que més us plagui. O us taqueu les mans amb el mandat de les nostres urnes i protegiu l’ànima lliure i el cos lliure del país que se us demana de representar o farem de les nostres mans la sentència que ens falta.

Voteu vosaltres als vostres escons o votarem nosaltres als nostres col·legis i amb les nostres urnes. Ni per un moment us doneu a la tèrbola idea de creure ni remotament que aquestes urnes són vostres. Ni que les poseu vosaltres. Vosaltres les guardeu, les netegeu, les custodieu. Res més. No creieu per un instant que els escons són vostres. Però si sou setanta! Nosaltres som més de dos milions. Us posem allà nosaltres, amb la nostra dedicació permanent i el nostre enginy per salvar-nos els mots que després desprestigieu com si el país no tingués llibreries. Us posem allà, que hi érem abans que vosaltres i hi seguirem sent quan marxeu. Sou un simple contracte. Us tremolen les cames? Teniu por? Nosaltres no estem precisament tranquils: tenim pallassos cridats a declarar per delictes d’odi en una mostra d’odi.

Esteu cansats? Nosaltres no parem d’escriure i de recórrer el país fent el que no sabríeu fer vosaltres. Estimar-nos els camins. La pols, sobretot, la pols dels camins. Heu dut el país a un cos a cos entre la seva política i la supervivència. Quan us mireu al mirall no oblideu que us observen cinc segles amb tota minúcia de detalls. I que no podeu ser una rèmora, no podeu malmetre les herències, no sabríeu per on començar. Catalunya no la podeu canviar, ni tant sols modificar-la encara que sigui un moment. No la podeu enfonsar ni per un fugisser instant. Catalunya és molt més forta que vosaltres, entre la mare i els fills encara existeix una notable jerarquia. No oblidar-se de qui ve de què.

Voteu vosaltres en la tranquil·litat dels càrrecs que us hem donat -i així havia de ser i aquest era el pacte-, o votem nosaltres a les nostres urnes emetent el judici final, que ens pertoca -no per llei, sinó per força: força física. Ens vàrem empassar el 9N, vàrem acceptar el xivarri després de l’1 d’octubre -tot i una victòria rotunda- i us vàrem tornar a salvar el 21 de desembre. Ara voleu barallar-vos amb nosaltres? Fins on hem d’arribar? Ja direu.

Voteu vosaltres, investiu Puigdemont i signeu la pau amb nosaltres. O votem nosaltres i que guanyi el millor. No hi ha prou calma per a la nostra força: un dia els tribunals espanyols us semblaran diminuts castells de plastilina, insignificants homenatges als pàries de la Castella dels cavallers errants. No us ho diré més: voteu el president o ja podeu anar baixant les escales del Parlament cap a la porta, on hi veureu dos guàrdies uniformats, que són nostres. Els paguem. I acomiadeu-vos de la Ciutadella.

No hi tornareu.

Renec breu

Deixa un comentari
Articles

Hi ha molt poca gent a Catalunya que em doni ganes d’escriure. (D’escriure’t, a tu que saps què estic dient, encara menys, però podria -perquè t’estimo així- agafar-m’ho molt menys intensament i dedicar-m’hi pel pur plaer d’imitar o desimitar a algú. Podria fer moltes coses més que no gaire tenen a veure amb el que punxa d’endins.) Com deia, hi ha poca gent a Catalunya que em doni ganes d’escriure perquè per escriure vull mesurar-me a alguna cosa que el meu geni hagi identificat abans i no tinc la veritable mesura d’on podria arribar, ni si em fa cap falta, en cas que un dia es donés la curiositat de voler veritablement dir-ho tot.

El que sí tinc és una mesura del meu geni. A vegades parlo del geni i deu semblar que parlo de ‘genis’, d’aquest o aquell immens cervell i cos per a una cosa o una altra, i per alguna ventura més aviat fortuïta no acabo mai de dir que en aquest geni no hi crec, perquè creure en allò que no existeix m’agrada molt sempre que no m’hagi de mentir a mi mateix. Ras i curt, no sé què és ‘un geni’. Aquest és un geni, aquell és un geni, jo no sé de qui ni de què parleu. El geni, el geni que m’interessa i que sí és estructura universalitzable, amb tota la seva gràcia i estil, és el geni que desenvolupa i estira el talent. No és més que estar molt a prop de la teva ànima, quanta menys distància més intens, com menys intermediaris més font originària.

Aquest geni, el veritable geni, no el pots mesurar en escrits. És sempre la prèvia. Quan arribis al text ell ja serà esperant-te on t’ha d’esperar, guardant-te la pàgina i concedint-te la prosa; o ja estarà condemnat i no hi haurà manera de que el puguis subornar -si a això venies-, ni citar a declarar davant del teu tribunal de memòria i pell. El geni, el teu, el propi, l’has anat cultivant o deixant morir a cada passa, en cada frase -no que escrivies en la solitud d’un escriptori, sinó cada frase que li has dit a la peixatera, a l’home que et ven el tabac, al cambrer, a l’amic o a la dona que estimes. Si no t’has empès un centímetre ni has gosat posar-te a prova, si t’ha mancat la superba confiança d’anar-hi sabent que tant és a on i tant és amb qui -si entens què és veritablement el plaer i la vitalitat-, si no has volgut sortir sabent que tant és si a dins o a fora, has anat condemnant el geni a estripar el talent i ja només et queda l’habilitat.

De les proses que em poden dur a voler escriure a Catalunya moltes vegades en fem pàries sense terra com si ens pengéssim alguna medalla de buidor fonda i trista. I no ho fem per voler-ho, que és l’única cosa veritablement salvable de la lenta crema. El més irònic és que es fan passar per tots els altres i que mai els he sentit demanar res que no es dirigeixi al seu amor propi. Quan em quedo despert mentre vosaltres dormiu i us penso una meravella que tan sovint em guardo, és per ells que al dia següent hi torno. No pot haver-hi un país sa mentre la competició sigui per veure qui fa emprenyar menys tota aquesta gent que tenim davant.

Ells ja saben qui són.