Quan pitjor ho passo

Deixa un comentari
Articles

Quan pitjor ho passo és quan la nit em treu la son però també el judici despert, i entren sense gaire esforç simulacres d’idees desendreçades a les que naturalment presto la deguda atenció. No sabria escapar-ne, encara que només sigui per tastar de tant en tant i en hores en què tothom dorm una o altra forma de repòs invers. Aquesta nit abans del moment precís sentia Carles Mundó a l’acte d’Esquerra. 

L’independentisme arriba a aquestes eleccions amb tres candidatures igualment votables i igualment descartables. Situació adient per tal que una o altra tortura t’ataqui el cos segons el moment. La candidatura d’Esquerra és la de l’únic candidat que no podrà dir res en aquesta campanya, per la valentia que els espanyols tenen de pervertir la història i les lleis de la que alguna cosa podríem aprendre, i perquè s’estimen les presons més que les idees així com els seus jutjes s’estimen el dret més que les persones. Som aquí per diverses falles de l’empatia que després recau sobre nosaltres demanant que la suplim. 

Per un moment em deixo anar i caic en un repòs quasi inconscient, mentre glopejo aquest vi negre de supermercat, la veu de Mundó m’ataca com un ganivet. Per què no votaria a Esquerra? Llavors queda suspesa en la distància la veu del president Puigdemont des de Brussel-les, i caic encara més en la mateixa sorda disciplicència i guàrdia baixa. Per què no votar la candidatura de Junts per Catalunya, encara que la voti Marta Pascal, si també la votarà la Elsa Artadi? No puc discutir-me, encara no, amb els motius de qui acaba de sortir de la presó o qui espera sentència d’un jutge belga a l’exili. Puc dir que unes setmanes a l’exili o en una presó espanyola no em sembla un preu negociable per a qui vol la independència de Catalunya. A vegades m’imagino escrivint a la presó i rellegint la Balada de Reading Gaol.

A tots ells els hi puc fer més retrets que les virtuts que puc mencionar i tots sense excepció han sigut políticament uns híbrids, uns cossos a mig camí entre la joventut encisadora i la vellesa que fa via cap a la inevitabilitat. No els puc defensar, i encara així se m’apareixen en hores en què no puc treure’m de sobre el seu reclam sobre la part de la meva empatia a la que tenen dret. Ja ni TV3 els pot tractar amb la mínima dignitat que nosaltres no ens podem permetre negar-los, i que jo no els hi negaré mai. Perquè no sóc tan darwinista que confondré el mètode i la veritat amb el desig.

Però llavors un soroll enllà de la finestra, un fred que em desvetlla, una cançó o una imatge que encén algun reflexe que havia relaxat. I ja només serveix tot per adonar-me de que serà més que difícil mantenir el cap en ordre i sobre les espatlles en aquests dies. Hem de resoldre els misteris que mantenen 200.000 independentistes indecisos, segons diu el CIS, i lo únic que tinc per oferir-los és el retorn de la fortalesa després de la guàrdia baixa, retrobar-me amb el to i el color groc i el vermell sense concessions d’un cartell que resa “dempeus”. I és útil i és plaer poder retornar del no-res en què m’he enfonsat per un moment a dir que no serveix compedir-se, que si un dubta és perquè li volen treure l’ànima, i acceptar que aquest cop només es pot ser completament intel-ligent i no completament just. 

I que així és i que no ho ha escollit ningú. 

TV3: això de la pluralitat 

Deixa un comentari
Articles

He estat veient una estona massa llarga el programa del Ricard Ustrell i ha sigut arribar això de la pluralitat hispànica al plató i notar un avorriment ensopidor recorrent-me el cos. Cada vegada que portes un espanyol a TV3 reps la mateixa sordina condescendent. Avui hi havia aquest ninot verbal de camisa blau clar que parla molt bé en nom del PP escoltant el programa amb un auricular a l’orella mentre deia que volia mitjans de comunicació plurals.

Quantes nits més els programadors de TV3 hauran de seguir rebaixant a la misèria i el tedi els veritables debats de Catalunya? No serà que siguin cars de posar davant del televisor. Quantes nits més sortiran a debatre a La Nostra els quatre escollits cuinats al punt de la covardia pertinent mentre els millors del país -que no són tants i no són tant- són a casa mirant o al bar fent gintònics? D’aquests programes no se’n pot dir plurals. Si se’n diu plurals ens haurem de tornar esplèndidament autoritaris o caure en el terreny remot de l’anonimat.

A Catalunya hi ha prou bons intel-lectes com per abastir de pluralitat fins a la darrera cèl-lula grisa d’aquells que no poden mai pensar enllà de dir-nos com hem de fer alguna cosa que ells no saben pas fer millor. El greu és que ho acabem fent tot per al seu plaer de manar-nos i després venen a dir-nos lo malament que ho fem. Quina necessitat tenim de portar sempre columnistes i periodistes de Madrid? Que no n’hi ha aquí, de periodistes de Madrid? Que potser Catalunya no és plena de periodistes i articulistes castellans? 

Al seu costat hi posem cansadament una versió limitada, imitable i desmillorada de nosaltres. El món és massa gran per a que ens l’hagi inventat Pilar Rahola. Hi va haver un temps en què TV3 creà un simulacre de star system català amb gent com en Mikimoto, l’Andreu Buenafuente o la Mari Pau Huguet. Potser es podia fer millor, potser eren igualment criticables, però els miràvem gustosament i eren bons. No els calia repetir-se cada nit o cada dia i sempre semblava que si no trobaven el que buscaven s’ho feien sols i amb el seu equip. Com hem arribat a haver de convidar comparses de la centralitat aquesta que ni remotament viuen res del que diuen? 

A Catalunya tothom té por. No és gens sa demanar a polítics que facin res que no puguem fer nosaltres, seria teatralment absurd que acceptéssin l’envit. Tothom té por d’assenyalar allò que li punxa el cor o li fereix els ulls, allò que l’omple de neguit i allò que podria semblar-se a la joia col-lectiva. Només gastem un humor dòcil i hem acceptat que ens rebaixin la catalanitat fins on no hagi de tenir conseqüències i no pot sinó esdevenir inofensiva. Amb tot el discurs del pacifisme ens endurem també les coses més reals i la puresa accessible: el riure genuí, la reflexió sorprenent o el caràcter espontani. Rere la neutralitat hi ha una sofisticació que exagera l’angle dret i esdevè mortal.

Res de tot això ho escric pel Ricard Ustrell. Si TV3 té una bona notícia és ell. I malgrat que marxi i prefereixi la ràdio, tard o d’hora tornarà, a menys que no pugui per haver contribuït a deixar fora el que l’hauria de protegir i reclamar. Ell sí passeja pel plató amb la distància artística essencial i la indiferència remarcable de qui vol sentir alguna cosa que no sigui falsa. A tothom ha de causar-li aquesta indiferència una televisió que deixa de ser la nostra quan es converteix en una sorda barreja de grisos per a garantir l’empat, l’etern empat. No es fa bona televisió amb un empat. 

Quan estigui permès guanyar, tornarà i farà un bon programa.

El contrallum

Articles

És espantosament difícil no ajudar als altres. I no hi ha millor lloc per dir-ho que la llibreta on hom escriu diàriament. És espantosament difícil no ajudar als altres, sempre tan decent com un vol ser i tant esperit lliure que reclama a la infinitat. Però si la humanitat ha pogut llegir torts els epigrames d’Oscar Wilde també pot un escriure sobre la felicitat sense abusar d’angúnies ni d’almoïnes jeperudes.

És difícil no ajudar a qui s’assembla a tu, a qui competeix per treure’t del tron i dels moments de reialesa que et regalen les espelmes cremant lentament a quatre passes sobre la taula. És difícil no ajudar-los quan demanen que les espelmes no cremin de llum o quan busquen la llum en la foscor que empaiten o quan sembla que es trenquen i lo únic que cal és que t’apartis del fangar. És difícil no ajudar a qui tem per tu, a qui tem per ell que temis per ell, a qui tem per tu quan no pots més de llegir ulls com llibres oberts.

Però jo reposo un mar sobre les meves espatlles i és ell que respira nerviós davant del tedi. Jo reposo unes valls formidables plenes de caminars estranys a les meves mans i quan les mans es cansen les reposo igualment en la mateixa espatlla que calma el mar. Jo reposo aquestes carreteres entre les runes del que ahir era camp -and where do all these highways go, now that we are free. I reposo camp en les tenebres de qui ha oblidat tractar sense intermediaris amb la terra, amb la pedra, amb l’arbre. Jo reposo una natura consentida i consentible i no em fa res perdre’m el sol que puja deleitós al matí ni ser despert fins el trencar de l’alba. No em sorprèn la nit i no em destorben les primeres passes cap a l’ascensor a primera hora quan algú marxa de casa.

I segueixo trobant espantosament difícil no dir-t’ho i no complir-ho sense excepció ni mirament. Espantosament difícil fer com si em calgués enamorar-me d’una posta de sol més d’una vegada, com si no dugués el sol cosit a les celles o totes les formes del núvol no fossin deutores de les meves sabates. Difícil no acariciar-te mentre respires els colors ataronjats d’un vespre ressacós com si les cançons no haguéssin servit per a res i com si tot fos una argúcia al replà de la casa del temps o una angoixa temible surant entre caps desconeguts i edificis llunyans i irrisoris. Com no acostar-me al codi de la teva tendresa, tan nova i tan vella, i no deixar-te pretendre amb mi que és la primera que veig?

Com no cantar-te jove? Com no cantar-te i tornar-te encisable, convencible com el gust d’una fruita, mentre escups la mandra perillosament? Com no retallar-te la Natura en petites claus d’argent i no fer-te d’una neu espessa però serena un pont de ferro esperant agradablement, o bé un mirall de nebuloses afligides, o una escombra de flors mortes? Si no n’hi ha cap, de flor morta, són totes reciclables en el vent. I com deixar-te enmig de la forma caiguda en desús?

Després quan t’armis de jaquetes, mitjons i guants i sortis a fora, faràs del món el teu teatre. I es retrobarà tothom en el ritme caminant i somrient que t’he deixat, i que és meu, i que ho és tot i que ho és sempre. Les coses passaran però serà la gent que ens escolta quan facis i quan deixis fer i no hauré de pensar en la moral de l’existència més que per mostrar-los que els he servit bé de nit i t’he enviat a tu a dir-los-hi de dia.

Tindran dret a reclamar el seu coratge contra mi.